diumenge, 1 de juny del 2014

Un tast del núm. 8 de 'Portella'

Portella#008La d’actor no és una professió fàcil. Presència i oblit. Perseverança i disciplina. Paciència i treball. Molt treball. No és només una qüestió de talent, sinó també de sort. Sort perquè la roda de la fortuna passi per allà on s’està treballant en aquell moment. Per això resulta tan fascinant que, en la nostra societat andorrana, petita i amb una infraestructura cultural fràgil, hagin trobat terra fèrtil per florir diverses generacions d’actors i de formacions teatrals. Els uns i els altres han assolit, sovint, un nivell artístic excel·lent i han tingut una projecció destacada (fama i èxit, per dir-ho clar) més enllà de les nostres fronteres. Ens hem proposat recollir aquesta experiència extraordinària i presentar-la de manera molt visual. Comptem amb un text de Joan Ollé, que des de la distància i la complicitat ens relata la seva relació amb alguns dels actors andorrans; i un de Roser Porta, que amb una pinzellada intensa presenta una visió panoràmica del miracle. I, sobretot, comptem amb la inspiració i la precisió de l’objectiu de la càmera del fotògraf Tony Lara.
El Tony ha tret els actors de l’escenari, on se senten més còmodes, i els ha col·locat a la intempèrie del carrer. En uns decorats urbans, durs i freds, ha canviat (contradient la filosofia de la street photography) la gent corrent pels actors, que han d’aconseguir que la situació provocada resulti espontània. De la resta se n’encarrega la mirada del fotògraf i la màgia de l’objectiu, que es converteix, amb l’ajuda d’unes composicions ben estudiades, en una ploma que escriu uns relats curiosos, intensos, divertits i enigmàtics. Cada imatge, com si es tractés d’un poema, provoca i necessita moltes lectures per acabar de veure i sentir tot el que s’hi amaga.
Tenia raó el Tony quan ens va proposar de portar a terme aquesta experiència. La representació de la vida és al carrer, als racons sorprenents, quasi desconeguts, d’aquesta nova geografia urbana del país, dibuixada amb gestos, mirades, crits, reflexos, línies arquitectòniques, textures en blanc i negre. Potser és així perquè, com deien les lletres dels vells boleros, la vida no és altra cosa que… pur teatre.