Em vaig oblidar de parlar-vos d'El último lector.
Un llibre fantàstic, doncs, en el que Piglia resegueix la seva història personal com a lector i, per extensió, fa una relectura de moments clau de la història de la literatura (parcial però molt generosa) tot fent servir referències a obres o a moments en les biografies de grans autors.
Piglia té la santa virtut de sumar el fet de tenir una cultura molt vasta, el d'establir connexions, el d'explicar allò que vol dir amb eficàcia i el de no fer-se pesat ni resultar pedant. I el relligat final és que sap extraure una imatge poderosa de cadascuna de les trames de lectura que explica. Sap salvar-ne una metàfora o un sintagma fèrtil que es marca a foc al cervell del lector i l'ajuda a progressar. Com els nusos aquells que es fan a les maromes:
Un cop a la taula.
La llanterna d'Anna Karénina.
La imatge de la sirena muda.
Una butaca de vellut verd.
La cadena Felice Bauer, Sofía Tólstoi, Anna Snitkina / Dostoievskaia, Véra Nabokov, Nora Joyce.
La paraula "metempsicosi".
Una patata contra el reumatisme.
Etcètera.
Parlem d'un llibre que se suposa que és de no-ficció però que per a mi respon a una tipologia de novel·la que m'encantaria ser capaç d'escriure.
Piglia em parla d'allò que m'interessa com a lector. O de moltes escenes, autors, llibres que m'han interessat. O que possiblement m'interessessin si mai els llegís. El Borges gairebé cec que mira de desxifrar un text, la cara a centímetres del full. Joyce, Cervantes, Macedonio Fernández, Hudson. La relació de Kafka amb Felice Bauer. La vida de lector-escriptor del "Che" Guevara. Robinson Crusoe lector de la bíblia. Com es construeix --a través de quins mecanismes que tenen a veure amb l'ús secret de les paraules-- l'Ulisses de Joyce. Etcètera altre cop.
En fi. Que ara sí, queda consignat també El último lector o "el lapsus imperdonable del dia d'ahir".